La feina com a reporter de guerra

Creu que el periodisme de guerra inconscientment implica un posicionament cap a un bàndol o cap a un altre?

Sí, però jo crec que el periodista ha d’intentar anar a l’altra banda, encara que sigui si més no, per descriure els ulls del que no entén. Sempre has d’obrir portes, res és blanc i negre. Encara que tu tinguis unes posicions has de ser conscient de que tot està obert.

Com s’assegura que la informació que difon és certa? Com contrasta?

Quan vaig a una guerra, la meva funció no es contrastar ni dir la veritat, sinó descriure el que hi ha en els 100 metres quadrats que domino. Per a mi la funció del reporter és de taxista, és a dir, jo t’agafo i et presto els meus ulls. Et poso al lloc on estic, sense que te n’adonis.

Què és notícia i què no ho és, a la guerra?

Són dues coses: notícia és novetat. Per això, ara no es parla de la guerra a Líbia.

Notícia és el que tu vulguis que sigui notícia. Un dels problemes que vaig tenir a Líbia era que cada dia hi havia la mateixa batalla... llavors tu busques la forma de no repetir-te.

No troba que els temes s’obliden?

Totalment d’acord, crec que de cop i volta ho inflen massa i després ho oblidem. Per la novetat, que no es repeteixi i el cansament de la gent. A vegades convertim la notícia en espectacle per vendre: és un difícil equilibri per informar i vendre.

Creu que el periodisme de guerra infringeix el codi deontològic?

Crec que infringeix el codi del bon gust, de l’avorriment, de la manca de força narrativa. Tots els corresponsals que conec no et menteixen, però els trobo molt avorrits. La guerra és molt avorrida i molt reiterativa.

Aleshores creu que és lícit disfressar-se per aconseguir una informació diferent?

Un angle més profund. Quan faig un article sobre un transvestit libanès no és més divertit, sinó que és una altra visió, un punt diferent. Jo em disfresso, quan vaig a Kandahar. Em tapo perquè sinó em degollen.  El que no veig lícit és jugar amb els sentiments d’algú.

Com la periodista que va posar-se un mocador i va anar a buscar feina...

Jo crec que aquell reportatge més que lícit o no, era simplón. Vull dir, aquella ja anava per dir ara descriuré la “maldat” de la societat catalana cap als immigrants.

Hi ha molta competència entre els corresponsals de diversos mitjans?

Més que competència, hi ha histèria. Competència mal entesa, perquè no és si estàs més a prop del foc o de la guerra, sinó que la competència real –que molta gent no sap veure– comença en el moment en què tu et poses a escriure.