La Vanguardia
Aspectes generals
El diari La Vanguardia és el mitjà més antic del grup de comunicació pertanyent, des de fa quatre generacions, a la família Godó. El Grup Godó és una empresa periodística multimèdia, propietària de diversos diaris i revistes com El Mundo Deportivo, Psycologies, Saber y Vivir, Cocinas y Baños, Playboy, Lonely Planet, Què fem o TVmanía. A més a més, posseeix un múltiplex televisiu format per 8tv i RAC 105, diverses empreses de gestió de publicitat i les ràdios RAC 1 i RAC 105. També participa de manera accionarial a altres empreses periodístiques amb diversos grups de comunicació, com és el cas d’Unión Radio. De totes maneres, sens dubte, el mitjà més important del seu holding és el gran diari, La Vanguardia.
Història de La Vanguardia
La història de La Vanguardia comença el 1881 quan els dos germans Carlos i Bartolomé Godó decideixen emprendre un diari polític, vinculat al Partit Liberal de Mateo Sagasta, el qual en aquells moments aspirava a l’alcaldia. El 1888, el diari es refundava a partir d’un concepte de diari modern impulsat per Carlos, a qui Bartolomé li havia cedit la seva part de les accions, el fill del primer, Ramón Godó, i el periodista Modesto Sánchez Ortiz. A partir de la segona refundació, La Vanguardia es va consolidar com un diari independent, al marge de qualsevol partit polític i es va acreditar com a diari de notícies i serveis. Durant aquella època, diversos intel·lectuals de la corrent literària i artística del moment, el modernisme, van escriure a les seves pàgines. Cal recordar, entre els més destacats, Rusiñol, Casas, Nonell o Picasso.
L’embranzida del diari va ser duta a terme per l’escriptor i periodista Miquel dels Sants Oliver, procedent del Diario de Barcelona, del qual havia marxat per no adaptar-se a les posicions ideològiques que va mantenir el diari en contra de Solidaritat Catalana l’any 1906.
Amb ell, també van arribar a La Vanguardia tot un seguit de professionals del diari que fins aleshores havia liderat Barcelona. Durant la direcció d’Oliver, La Vanguardia va ser el diari pioner espanyol al enviar els primers corresponsals, a París i a Berlín. Llavors, la publicació ja venia 80.000 exemplars.
Arrel de la mort de Miquel de Sants Oliver l’any 1920, el propietari Ramon Godó va renovar la direcció, on hi va situar quatre persones en comptes de les tres que hi havia hagut fins aleshores. Els nous directors van ser Agustí Calvet, l’antic corresponsal de París anomenat Gaziel, Josep Escofet, Dídac Priu i Manuel Rodríguez. No obstant, més tard es va anomenar Gaziel director únic. Durant aquell època, el nou propietari, Ramon Godó va fixar el nou rumb editorial i va aconseguir canviar els processos d’impressió de l’empresa amb la implantació del retrogravat, que permetia oferir fotografies de més qualitat.
L’alçament militar del juliol del 1936 i l’inici de la Guerra Civil van comportar la incautació del diari per part de la Generalitat de Catalunya, que va convertir-lo amb el mitjà capdavanter durant el conflicte. Un cop acabada la guerra, la família Godó va recuperar l’empresa però a causa de la censura del règim va haver de cenyir-se a les imposicions de Franco, que li vetaven la possibilitat de nomenar un director i imposaven afegir l’adjectiu espanyola a la capçalera. El règim va nomenar director Luís Martínez de Galinsoa, el qual va estar vint anys al capdavant del diari, fins que va ser destituït per govern a partir d’una companya popular per unes declaracions seves contra els catalans.
A les acaballes del règim, l’any 1969, la família Godó va poder elegir el primer director des de 1933, Sáenz Guerrero. Guerrero, juntament amb el propietari Carlos Godó va impulsar diversos avenços com el primer suplement amb color, un altre tipus de rotativa i un nou sistema de composició. D’aquesta manera, es va iniciar la transició de La Vanguardia cap a un règim democràtic, procés que acaba amb el nomenament del periodista Lluís Foix com a director.
El centenari del diari arriba amb Javier Godó com a editor - propietari, el qual es va encarregar d’ampliar l’empresa i convertir-la en un dels grups de comunicació més forts presents a Catalunya.
Des dels anys vuitanta s’inicia la política d’expansió del Grup Godó, que abasta totes les manifestacions del sistema comunicatiu: ràdio, televisió, Internet, producció audiovisual i serveis publicitaris, a més de premsa. A més a més, el nou editor va impulsar una informatització de la redacció i la implantació d’un nou sistema de rotativa, l’offset color, procés acabat sota la direcció de Joan Tapia.
L’any 2000, Josep Antich succeeix Tapia com a director, el qual encara es troba a la direcció de la publicació. El passat maig de 2011 La Vanguardia va llençar una doble edició en català, amb la qual preveuen ser el diari en llengua catalana número u en vendes.
La Vanguardia al mercat
Actualment, lidera el mercat de diaris més venuts i llegits a Catalunya per el seu caràcter de rigor informatiu i seriositat. El passat gener de 2010 les vendes es van situar en 200.322 exemplars i la difusió a 693.000, segons OJD. Principalment, el públic al que va dirigit es tracta de col·lectius conservadors o de centre dreta pertanyents a l’àmbit de la burgesia o la classe mitja alta catalana i espanyola, així com empresaris i gent de mitjana edat.
La seva línia editorial és conservadora però intenta mostrar-se favorable al color polític que governa en cada moment, la qual cosa es pot observar a partir del nomenament dels diferents directors. D’aquesta manera, el nomenament de Joan Tapia responia a estar bé amb els que governaven aleshores, el PSOE i, en canvi, l’any 2000, deu dies després del triomf del PP a les eleccions, José Antich va substituir Juan Tapia com a director. A més a més, el mitjà intenta mantenir una política de no arriscar-se ni mullar-se amb una opinió clara, tant a favor com en contra. En resum, La Vanguardia és un diari amb una ideologia no massa clara on el seu propietari es deixa portar més pels seus interessos econòmics que pels polítics.